Exclusió residencial severa i persones migrades

Albert Sales parla, en aquest article, sobre com el mercat de l’habitatge i el mercat de treball son excloents i generadors de condicions de precarietat vital en franges importants de la societat

15/12/2021

Albert Sales

El mercat de l’habitatge i el mercat de treball son excloents i generadors de condicions de precarietat vital en franges importants de la societat. La població migrada pateix aquesta doble realitat de forma molt intensa, degut a un marc normatiu que dificulta encara més la cobertura de necessitats i l’accés a drets bàsics. Les tràgiques morts del dimarts 30 de novembre al local ocupat de la plaça Tetuan mostren la cara més inhumana de tot això.

El que passa de portes endins dels immobles

Els darrers dies s’han publicat xifres sobre la quantitat de persones que viuen en locals ocupats com el que va ser escenari de la tragèdia. Es parla de 481 persones, a les que s’afegeixen les 384 que viuen en solars i naus industrials ocupades. Aquestes dades, que procedeixen dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, es refereixen a gent atesa i coneguda pels equips d’intervenció socials del consistori, però no constitueixen cap cens exhaustiu ni dona fe de l’abast de l’exclusió de l’habitatge que es viu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a la resta de metròpolis europees.

De l’exclusió residencial en coneixem les manifestacions més visibles. Per una banda, veiem com des de la crisi de 2008, i malgrat la recuperació dels indicadors macroeconòmics que comença l’any 2013, el ritme de desnonaments no ha baixat. Ho veiem perquè els moviments socials els donen visibilitat als carrers, a la premsa i en espais de lluita política. També veiem com els indicadors econòmics van per una banda, i les xifres de persones abocades a viure al carrer van per una altra. Entre 2008 i 2020, la ciutat de Barcelona ha passat de comptar unes 650 persones dormint al ras a les prop de 1000 actuals, i a disposar de 1.200 places d’allotjament temporal per a persones sense llar a 2.800. El sensellarisme esdevé un problema social evident en la mesura de que se’ns evidencia a carrers, parcs i racons diversos de la via pública, i va accelerar el seu creixement a partir del 2014, amb una recuperació econòmica que va donar el tret de sortida a una escalada dels preus de lloguer d’habitatges i d’habitacions a la ciutat.

El que ningú pot quantificar és el que passa de portes endins dels immobles. Cada cop és més evident la permeabilitat entre les diferents formes de precarietat en l’allotjament i l’habitatge. Persones que passen un temps en un solar, poden tenir l’oportunitat d’accedir a un local ocupat, a un pis, a una pensió i tornar a un solar o al carrer, en funció dels ingressos dels que disposin, de les relacions socials i de suport mutu que estableixin i de la disponibilitat d’immobles buits. Es fa difícil doncs determinar l’abast quantitatiu del problema, però sí podem intuir que s’agreuja en la mesura que les causes estructurals de l’exclusió social i residencial s’intensifiquen.

La sobrerepresentació de les persones migrades entre les formes més dures d’exclusió residencial

Entre les protagonistes d’aquestes situacions, les persones migrades estan clarament sobrerepresentades: un 74% de les persones que dormen als carrers de la ciutat són de nacionalitat estrangera, el 8% de les ateses als equipaments i programes per a persones sense llar són de nacionalitat comunitària i el 58% de nacionalitat estrangera no comunitària,i la pràctica totalitat de les persones que ocupen solars, locals i naus industrials, provenen de països extracomunitaris o de l’Europa de l’Est.

Aquesta enorme sobrerepresentació de la població migrada entre les formes més dures d’exclusió residencial no té gran cosa a veure amb estils de vida o nomadismes. Les dificultats d’accés a l’habitatge estan relacionades amb la inestabilitat i insuficiència d’ingressos – ja sigui dels que provenen del mercat laboral, ja siguin ingressos provinents dels mecanismes de protecció social – i amb els preus de pisos, cases o habitacions. Arribar a territori europeu procedent de països de rendes baixes suposa una significativa acumulació de desavantatges per accedir a una solució habitacional estable. La precarietat laboral i la irregularitat en les relacions laborals les exclou dels mecanismes de protecció basats en les cotitzacions a la seguretat social. Sense recursos econòmics suficients i sostinguts en el temps és molt complicat accedir a llogar un habitatge en un mercat de lloguer en el que, fins i tot tenint diners, el llogater o llogatera ha de passar un procés de selecció per convèncer a la propietat de la seva solvència.

A l’informe “Una aproximació als efectes socioeconòmics de la COVID-19 a la metròpoli de Barcelona”, s’estimava una taxa de risc de pobresa per la població d’origen migrant de l’Àrea Metropolitana d’un 49%, molt superior al 24% del conjunt de la població. També es constatava com els Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) havien contingut l’extensió de la pobresa des de l’inici de la pandèmia entre les llars amb ingressos procedents de treballs estables i regulars. Altres eines, com l’Ingrés Mínim Vital (IMV), que no estan directament vinculades a la vida laboral, no han mostrat efectes significatius.

La tragèdia de fa uns dies no només és conseqüència de la falta d’habitatge assequible i de la vulneració del dret a l’habitatge. Les condicions d’habitabilitat insalubres són el dia a dia de milers de milions de famílies arreu del món. És comprensible que ens commocionin quan s’evidencien a la plaça Tetuan o als barris d’una ciutat com Barcelona, però l’efectisme d’alguns mitjans de comunicació que aquests dies es preguntaven “com pot passar això aquí” o “com es pot permetre que hi hagi criatures que visquin així” fent espectacle de la misèria i sense cap referència a les seves causes estructurals, alimenta el mateixos discursos que promouen polítiques migratòries excloents sota la consigna de que no es pot acollir a tothom. La mobilitat internacional es produeix tant si Europa es fortifica com si no. Fer la vida impossible a la gent que migra, condemnar-la a la marginalitat, assumir un creixement indefinit de les persones amb els drets vulnerats a les nostres ciutats, són decisions polítiques.