Dels plans estratègics locals a les agendes urbanes

En aquest article, Marc Martí-Costa i Cecilia Conde de l’àrea de Governança de l’IERMB, posen en valor l'elaboració d'agendes urbanes i defensen que, si han estat ben treballades, el seu efecte s’hauria de reflectir en els propers pressupostos i plans d’actuació municipal

03/10/2022

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) promoguts per les Nacions Unides han tingut un èxit gairebé inesperat en un món on el multilateralisme i la solidaritat global estan essent qüestionats. La vocació global, i la diversitat i adaptabilitat dels ODS han estat les claus de la seva difusió més enllà dels països amb índexs més baixos de desenvolupament humà. En el nostre context, tant governs, entitats socials i, fins i tot, empreses els han abraçat com a principis i objectius cap als quals és necessari avançar.

Les Agendes Urbanes han estat un mecanisme important per aterrar els ODS i la Declaració de Quito en els entorns urbans. Els que ens dediquem a l’estudi i a la millora de les polítiques urbanes, hem vist com govern central i Generalitat sovint deixaven a les entitats locals molt soles davant dels reptes urbans, sense recursos ni capacitats per gestionar-los des de la proximitat. L’elaboració de l’Agenda Urbana Espanyola (AUE) i l’Agenda Urbana de Catalunya (AUC) han fet explícit, per primera vegada, un marc de política urbana, tant en l’àmbit espanyol com català, que cal valorar positivament.

En el cas de l’AUE, l’elaboració de l’Agenda ha anat acompanyada d’una metodologia per a l’elaboració de plans d’acció locals, sistemes d’indicadors i, el que és més important pels municipis: una convocatòria per finançar-los lligada als fons Next Generation. Malgrat la manca de participació dels municipis en el disseny de les convocatòries, els projectes finançats per aquests fons es poden convertir en motors de desenvolupament dels plans d’acció locals. En el cas més recent de l’AUC, malgrat el llarg i laboriós procés d’elaboració, fins al moment no s‘ha donat un impuls clar a la seva implementació. Igualment, no s’ha fet prou explícit quin serà el seu lligam efectiu amb l’Agenda Rural de Catalunya.

Agendes Urbanes Locals
En qualsevol cas, sigui amb el suport o sense de les administracions supramunicipals, molts ajuntaments s’han fet seva l’agenda urbana com un renovat instrument de planificació estratègica. A la regió metropolitana, ajuntaments com els de Gavà, Sant Boi de Llobregat o Viladecans es troben ja en la fase d’implementació de les seves pròpies agendes; i d’altres com Sant Feliu de Llobregat, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet o Mataró tot just acaben d’aprovar-les. El passat mes de juliol se celebrava a Barcelona el 1r Fòrum de les Agendes Locals, impulsat per la Diputació de Barcelona, on es presentava el manifest de la Xarxa d’Agendes Urbanes Locals com un espai d’intercanvi, capacitació i seguiment dels municipis en el desenvolupament de les seves agendes urbanes.

Característiques diferencials
Amb tot, la planificació estratègica no és un instrument nou a casa nostra. Des del primer pla estratègic de Barcelona el 1990, aquests instruments s’ha anat popularitzant en moltes ciutats del país com un complement cada vegada més necessari a la planificació urbanística i territorial tradicional; incorporant la participació de diferents agents socials i econòmics (més o menys plurals depenent del pla) i a partir d’un diagnòstic inicial, es consensuen línies d’acció, i a vegades projectes, per avançar cap a objectius compartits. La lògica d’elaboració de les noves agendes urbanes és la mateixa: superació de la lògica estrictament partidista i de mandats, anar més enllà de la visió urbanística d’usos del sòl, promoure diagnòstics i col·laboració social, fixar objectius a mitjà termini a través d’un pla… Ara bé, les agendes urbanes també tenen algunes característiques diferencials, de les quals n’apuntem cinc que ens semblen rellevants:

• Suposen la consolidació d’una planificació estratègica centrada en múltiples reptes que tenim avui com a societat urbana: millorar l’accessibilitat a l’habitatge, reduir emissions i ser més resilients al canvi climàtic, evitar la dispersió i el consum de sòl, la transició energètica, fomentar la mobilitat sostenible i la proximitat, millorar l’eficiència d’edificis, reduir la pobresa i el risc d’exclusió, impulsar l’economia circular i la diversificació econòmica, promoure la innovació social i digital, etc. La vella planificació estratègica, que encara perviu avui, encara està ancorada en la transformació del territori basada en grans projectes urbans, sota lògiques de competició capitalista entre territoris. La dissonància entre ambdues aproximacions és cada vegada més evident.

 

• Donen una clau de volta més a la transversalitat i a la col·laboració entre els departaments a l’administració pública. L’elaboració, i sobretot el desplegament, de les agendes i plans d’acció no són possibles realitzar-les de forma sectorial. La Nova Carta de Leipzig sobre ciutats europees sostenibles defineix tres dimensions per abordar els reptes urbans: la social (ciutat justa), l’ambiental (ciutat verda) i l’econòmica (ciutat productiva). Fins i tot aquestes grans dimensions queden ja obsoletes. La transició ecològica ha de tenir en compte els eixos de desigualtat social que genera i els canvis necessaris en els sistemes productius i de treball. Així mateix, sorgeixen amb força nous àmbits com el de la digitalització o l’eix de la salut. En definitiva, en un exemple: els departaments d’urbanisme i territori s’han quedat petits per definir el model de ciutat que promouen les agendes urbanes. La visió integrada de les agendes urbanes requereixen la col·laboració contínua entre diferents equips professionals i una mica més d’imaginació organitzativa.

 

• L’elaboració d’Agendes Urbanes a diferents nivells i escales -internacionals, estatals, autonòmiques, locals- amb lògica niada, és també una novetat. No totes les agendes presenten les mateixes notes, però se’n desprèn una melodia similar. Fins ara, estàvem més acostumats a planificacions estratègiques locals amb poc diàleg amb les administracions supramunicipals, cadascú fent la seva petita guerra. I excepte en les grans ciutats, els pressupostos municipals són massa petits per a fer intervencions més enllà de les operacions habituals. No està molt clar encara que el finançament europeu deixi de ser l’única font per fer accions diferents o més ambicioses per parts dels municipis; però si es comparteixen objectius, una major diversificació de fonts de finançament pels seus projectes estratègics tindria tot el sentit del món.

 

• Les agendes urbanes no són -només- agendes municipals. Certament, l’existència d’una entitat local pot facilitar-ne l’elaboració i implementació, però des d’un punt de vista urbà, quan les lògiques urbanes sovint sobrepassen els límits administratius, poques vegades té sentit circumscriure-ho a l’àmbit municipal. Seria molt més interessant fer agendes urbanes a partir de conurbacions, àmbits comarcals o metropolitans, segons el cas i en funció del nivell d’interdependències entre la població dels municipis propers. Els límits municipals, sovint invisibles a les dinàmiques vitals de la mateixa població, es converteixen en murs per la planificació estratègica. Podem trobar iniciatives que van en la direcció correcta com el nou pla estratègic metropolità “Barcelona Demà. Compromís metropolità 2030”, que ha fet el salt a la regió metropolitana; o, a una escala més petita, Tiana i Montgat el febrer de 2022 van iniciar un procés de treball mancomunat per tal de començar a definir una estratègia 2030 i una agenda urbana comuna.

 

• Si bé les agendes urbanes comparteixen un marc comú i un disseny similar, ni el contingut -adaptat a la realitat específica i a l’ambició de cada indret- ni la metodologia han estat els mateixos en tots els casos. Sovint el contingut i la metodologia de l’agenda urbana ha derivat directament del treball per objectius estratègics que proposa l’Agenda Urbana Espanyola. Però en altres casos, com en els de Barcelona Demà, Granollers o Viladecans, s’ha treballat per missions i fites mesurables, seguint la metodologia del pla d’innovació de la Comissió Europea, que també ha utilitzat la ciutat de València en el procés d’elaboració de la seva agenda. Aquest treball per missions fomenta la priorització de reptes ambiciosos i factibles que requereixen la col·laboració entre diferents agents del territori per ser assolibles.

 

• En general, doncs, aquestes característiques diferencials fan que les agendes urbanes s’estiguin consolidant com a l’instrument de planificació estratègica de referència en les diferents esferes de govern. El dubte que plana, però, és sobre la utilitat de les agendes urbanes. És un dubte raonable. A vegades tenim una inflació d’estratègies en les quals ja no sabem què és el que és realment estratègic, ni si el final de mandat suposarà un fre al desenvolupament d’aquests plans. O bé si es produiran nous esdeveniments en el context internacional que faran necessària la seva redefinició radical.

Però si has arribat fins aquí, segurament estaràs d’acord en el fet que dedicar recursos per saber on estàs, com estàs i cap a on vols anar, amb qui i de quina manera, té força valor a l’hora de prendre decisions. Sobretot si ho fas tenint en compte mirades i veus diferents i com evoluciona la resta del món. Si han estat ben treballades, amb un acurat treball tècnic acompanyat de participació i consens, l’efecte de les agendes urbanes s’hauria de reflectir en els propers pressupostos i propers plans d’actuació municipal. Haurien de ser generadores de noves idees i projectes per ser finançats en el moment i amb les fonts que sigui possible. Les administracions supramunicipals haurien de prioritzar el suport de les accions incloses en aquests plans d’acció. I els municipis haurien d’habilitar els mecanismes de col·laboració i d’innovació per tal facilitar que tothom pogués ser-ne protagonista.