Més polítiques de barris, un país més just
En aquest article, Marc Martí-Costa, cap de l’àrea de Governança i Polítiques Públiques de l’IERMB, explica novetats i reptes de la nova llei de barris, recentment aprovada pel Parlament català. També fa un repàs als programes de barris actualment vigents a Catalunya, en els quals l'IERMB hi està col·laborant activament
10/03/2023
✍ Marc Martí Costa
Quatre dies abans de les campanades que inauguraven el 2023, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 11/2022, de millorament urbà, ambiental i social dels barris i les viles. Pels del gremi, és la “nova” Llei de Barris que deroga i actualitza la Llei 2/2004, de 4 de juny de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen atenció especial per tal d’impulsar de nou les polítiques de millora a barris vulnerables al conjunt del país. En aquest article s’expliquen les principals novetats i alguns reptes pel seu desplegament1
Els antecedents
Per fer una mica de memòria, la Llei 2/2004 va suposar una inversió de 1.350 milions d’euros, beneficiant uns 140 programes en àrees on vivien gairebé un milió d’habitants durant les set convocatòries que s’hi van dedicar fons. Malgrat que la Llei 2/2004 va continuar vigent després de 2010, la crisi econòmica i un canvi de govern van aturar-ne el finançament. Aquelles inversions, cofinançades amb fons europeus, van suposar substancials millores en l’espai públic, nous equipaments, nous programes per la inclusió social i laboral del veïnat o subvencions per la rehabilitació o l’enderroc d’edificis, entre d’altres, en les àrees on hi havia més mancances. A més de millores en la vida diària de centenars de milers de persones, va evitar processos de ràpida degradació i/o conflictivitat que fàcilment podrien haver ocorregut amb la crisi del 2008, i amb unes conseqüències polítiques difícils de predir.
sembla imprescindible donar continuïtat a aquestes polítiques de millora urbana focalitzada, a més d’una veritable política d’habitatge i la millora en la protecció social i les polítiques universals de rendes
Tot això no vol dir, està clar, que les intervencions eliminessin la segregació ni la vulnerabilitat urbana de Catalunya. De la mà del seu teixit social, sovint fràgil, moltes àrees i barris necessiten una atenció especial continuada per part del sector públic només per no empitjorar. I si realment es volen revertir els seus dèficits, calen importants i continuades inversions socials, educatives, formatives, culturals, urbanístiques, en els edificis i en els habitatges. I així, evitar que la població que millora acabi marxant del barri. Els enormes errors de planificació urbana heretats, l’estructural debilitat de la inversió municipal, la selectiva i sovint especulativa geografia capitalista de la inversió immobiliària, l’excloent llei d’estrangeria, l’estigmatització de determinats barris, el persistent racisme i un mercat de l’habitatge cada vegada més inaccessible, continuen sent potents factors de producció d’injustícia social i urbana. Si li sumem altres factors com pandèmies, onades migratòries o crisis econòmiques i els seus desiguals efectes territorials, sembla imprescindible donar continuïtat a aquestes polítiques de millora urbana focalitzada, a més d’una veritable política d’habitatge i la millora en la protecció social i les polítiques universals de rendes.
Una nova onada de polítiques urbanes focalitzades?
D’ençà de la finalització de les inversions de la Llei 2/2004, els municipis han estat molt sols en poder millorar els barris que més ho necessiten. En els millors dels casos s’han mantingut algunes iniciatives socials i comunitàries, programes de treball als barris o petites inversions en espais públics. L’únic municipi que va recollir el guant i ha tingut la capacitat de continuar fent una inversió social extraordinària i sostinguda en els barris més vulnerables ha estat l’Ajuntament de Barcelona amb el seu pla de barris iniciat l’any 2016 i que perdura en l’actualitat en 23 barris amb una inversió de 300 milions d’euros.
ja sabem que el pitjor que pot passar perquè el treball social i comunitari no doni fruits, és la seva discontinuïtat
De tota aquesta experiència acumulada, recentment han nascut dos nous programes amb aquesta mirada focalitzada a la regió metropolitana de Barcelona, si bé amb una mirada més sociocomunitària que urbanística. Són el projecte transformador Barris i Comunitats de la Diputació de Barcelona, amb una inversió de 7,4 milions d’euros que beneficia a 15 municipis de la província, i el Programa integral de barris per la millora de rendes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb una inversió 10 milions d’euros per a 14 municipis amb barris vulnerables de la primera corona metropolitana. Si bé és una bona notícia l’existència i la inversió d’aquests programes, no està clar el que passarà amb ells més enllà del 2023 pel que fa a la Diputació i del 2024 amb el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I ja sabem que el pitjor que pot passar perquè el treball social i comunitari no doni fruits, és la seva discontinuïtat.
Les novetats de la Llei 11/2022
Arribats a aquest punt, entrem a destacar les principals novetats que aporta la nova Llei 11/2022 de barris: el reforç de la dimensió ambiental, la rehabilitació d’habitatges, els partenariats publico-comunitaris i el ventall d’eines per gestionar els possibles efectes no desitjats de les intervencions.
En l’actual context de crisi climàtica, aquest àmbit d’intervenció es reforça clarament. A més dels eixos de transformacions físiques i d’acció sociocomunitària, s’hi inclou un eix específic de transició ecològica, que fa referència a les accions per mitigar el canvi climàtic i adaptar l’espai urbà als seus efectes; ampliar i millorar la infraestructura verda urbana i implantar i millorar els processos relacionats amb l’economia circular. També es posa l’èmfasi en la rehabilitació energètica i l’eficiència hídrica dels edificis i dels habitatges en l’eix de les transformacions físiques. En aquest aspecte, s’ha de destacar que mentre en la Llei 2/2004 s’hi excloïa la rehabilitació d’habitatges, en la nova llei s’hi contempla.
La segona novetat és la possibilitat de constituir, per part dels ens locals, “partenariats publico-comunitaris” amb associacions, cooperatives, organitzacions del tercer sector o moviments socials per contribuir en l’elaboració de la memòria d’intervenció, participar en l’execució i l’impuls pel seguiment i l’avaluació. Aquest canvi conceptual cap a la coproducció comunitària de polítiques caldrà veure com es concreta més enllà dels mecanismes participatius que ja es preveien en la Llei 2/2002.
Finalment, una ombra que va recórrer l’anterior llei era la possibilitat que les intervencions estimulessin la pujada de preus dels habitatges i es donessin processos de gentrificació. La nova Llei 11/2022, posa l’atenció en aquest fet i obre la porta perquè els municipis i els seus partenariats estudiïn la possibilitat d’incorporar mecanismes existents per gestionar els possibles efectes no desitjats de les transformacions. Així, en primer lloc, la possibilitat de delimitar les àrees d’intervenció com a àmbits de tanteig i retracte, si no ho estan ja, perquè les administracions puguin adquirir més fàcilment els habitatges existents. En segon lloc, la determinació d’àrees amb mercat d’habitatge tens que fins a la suspensió de la Llei 11/2020 per part del Tribunal Constitucional possibilitava posar fre a l’alça de preus del lloguer en aquestes àrees. S’haurà de veure què succeeix amb l’esperada nova Ley de Vivienda, que encara s’ha d’aprovar en el Congreso de los Diputados. Finalment, en el marc d’acords de col·laboració amb les persones propietàries, s’invita a la utilització d’un cens emfitèutic previst al Codi Civil català, per tal que els propietaris que no tenen recursos suficients per afrontar la rehabilitació de l’edifici o de l’habitatge ho puguin fer i, a l’hora, que les administracions públiques puguin recuperar en el moment de la transmissió de l’immoble l’increment del valor dels immobles derivat de les inversions públiques efectuades.
el reforç de la dimensió ambiental, la rehabilitació d’habitatges, els partenariats publico-comunitaris i el ventall d’eines per gestionar els possibles efectes no desitjats de les intervencions
Els reptes: voluntat, finançament i reglament
La nova Llei 11/2022 hauria de permetre que les polítiques focalitzades amb àrees i barris vulnerables tinguin més potència, més integralitat, més continuïtat i que beneficiïn a municipis grans i petits de dins i fora la regió metropolitana de Barcelona. L’operativa serà molt semblant a la de l’anterior llei: hi haurà una convocatòria anual i els municipis (o un conjunt de municipis) hauran de presentar projectes en les àrees que requereixin una intervenció integral per un període de cinc anys ampliable a vuit. Una vegada acabat aquest període, la llei també preveu que els ens locals s’hi puguin tornar a presentar. El cofinançament és fins al 75%, si bé la llei també preveu que es pugui arribar excepcionalment fins al 90% (pensant amb els petits municipis), sent compatible amb altres ajudes.
Aquest finançament ha de sortir d’un Fons específic de la mateixa Generalitat de Catalunya i la Llei 11/2022 estableix que la Generalitat de Catalunya ha de proposar a l’Estat i a la Unió Europea que també dotin de Fons. En els pressupostos d’aquest any, malauradament, només hi haurà diners per crear l’Oficina Tècnica del Programa. Per altra banda, el Programa Operatiu del Fons FEDER 21-27 de la Unió Europea per a Catalunya, fins al moment la Generalitat ha exclòs del finançament a l’eix de Desenvolupament Urbà Sostenible. Esperem que de cara els pressupostos de la Generalitat del 2024 hi hagi millors notícies.
les polítiques focalitzades amb àrees i barris vulnerables tinguin més potència, més integralitat, més continuïtat i que beneficiïn a municipis grans i petits de dins i fora la regió metropolitana de Barcelona
La Llei 2/2004 va néixer acompanyada d’un reglament sobre el règim de gestió del Fons i els criteris per seleccionar els projectes presentats pels municipis. En aquesta ocasió, la Llei 11/2022 avança alguns criteris sobre les principals àrees objectiu (nuclis històrics degradats, polígons d’habitatges i sectors nascuts de processos d’urbanització marginal o poc regulada), les múltiples problemàtiques a endreçar, la centralitat de la renda en els indicadors de vulnerabilitat, la composició de la gestió dels fons o alguns criteris d’assignació, amb un èmfasi especial en els programes de continuïtat i a l’accés dels municipis més petits de 20.000 habitants. Tanmateix, encara no hi ha claredat sobre els criteris per valorar les àrees i els projectes presentats, que s’haurà de concretar en les convocatòries anuals. Si bé això atorga més flexibilitat al govern per adaptar la convocatòria a les prioritats de cada moment, també pot desdibuixar la coherència i l’esperit de la llei.
En definitiva, l’aprovació actualitza la llei de barris als reptes actuals i hi incorpora molts dels aprenentatges de programes anteriors. És una molt bona notícia per avançar cap a un país més just i focalitzar els recursos en aquelles àrees on més els necessiten. A més, si hi ha realment una veritable cooperació entre administracions, pot ser també un bon articulador de diferents programes amb objectius compartits. Per tal de fer-la efectiva caldrà voluntat política, dotació de recursos, clarificar la seva governança i guanyar en concreció.
[1] Bona part de les idees que es recullen en aquest article son fruït d’un seminari intern on hi va participar Sergio Porcel, Fernando Antón, Carles Donat, Elena Domene, Cristina Sobrino, Roger Barres i Marc Martí-Costa.
