N.26 – LES FORMES DEL CREIXEMENT METROPOLITÀ
Fecha de publicación: ENERO - 1997
Anatomía de una metrópoli discontinua: La Barcelona metropolitana
Antonio Font: Arquitecte (Catedràtic d’Urbanística de la Universitat Politècnica de Catalunya. Escola d’Arquitectura del Vallès)
Pág. 9-19 (235 Kb.)
La majoria de grans metròpolis contemporànies coneixen avui processos de difusió de les seves estructures urbanes sobre el territori. Aquests processos donen lloc a diverses tipologies de creixement que, en el cas de la metròpoli barcelonina, presenten una notable especificitat. En efecte, la presència d'una potent estructura territorial prèvia ha conferit al desenvolupament metropolità barceloní importants peculiaritats. Així, Barcelona ha esdevingut una metròpoli discontínua en la qual, juntament a la ciutat central i l'àrea que hi està relacionada més directament, hom troba d'altres àrees urbanes notablement cohesionades. Aquest espai coneix avui tendències de difusió i descentralització molt fortes que donen lloc a creixements de quatre grans tipus: expansions del nucli central, transformacions per substitució, assentament sobre els eixos viaris, creixements dispersos. Aquests creixements presenten una gran heterogeneïtat morfològica (ambients urbans, paisatges de baixa densitat i escenaris de xarxes), les característiques i processos de transformació dels quals s'analitzen en aquest article.Territoris sense model
Manuel de Solà-Morales: Arquitecte (Director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya)
Pág. 21-27 (44 Kb.)
La visió de les perifèries com a àmbits sense identitat espacial està relacionada amb l'absència de l'activitat i la construcció. Aquesta presència del buit és, però, la seva condició projectual més important. Les interpretacions d'aquests territoris han anat des del to denunciatori, unit a la crítica del creixement residencial especulatiu, la «perifèria vil», fins a la justificació esteticista del desordre territorial i l'empirisme perifèric, a partir de l'estima pels espais buits i descompostos, la «perifèria esplèndida». Sovint les aproximacions figuratives i les representacions del cinema i la fotografia han substituït un arsenal taxonòmic que manca encara, amb el qual definir les perifèries sense recórrer a la metàfora, l'analogia o la idea de degradació de la ciutat central. Les perifèries, però, apareixen com a espais actius del possible projecte contemporani de metròpoli. En aquest context, nous elements com la distància, argument compositiu de la forma urbana perifèrica, i el seu valor, que canvia en créixer l'escala del territori urbà considerat, mostren el protagonisme projectual de la separació vers la continuïtat unificadora de la ciutat compacta.La condició perifèrica a Barcelona
Josep Parcerisa i Maria Rubert de Ventós: Arquitectes (Escola d’Arquitectura de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya)
Pág. 29-36 (234 Kb.)
El creixement metropolità es produeix a Barcelona en un context en el qual, a diferència d'altres grans ciutats europees, es donen múltiples lògiques d'escala menor que determinen la composició urbana. Juntament amb els nuclis antics, els barris consolidats i els elements infraestructurals, els signes del relleu i les formes de la geografia configuren en gran part aquesta estructura complexa prèvia a l'expansió metropolitana. Aquesta situació es relaciona amb un procés arítmic d'ocupació del territori, que ha anat produint buits i discontinuïtats. Cal preguntar-se si en aquests territoris és possible aplicar la mateixa lògica de la ciutat central, caracteritzada per una definició exhaustiva de l'espai, o si pel contrari cal pensar els buits com a llocs de feble definició. Des d'aquesta perspectiva, aquestes formes de la perifèria es revelen com a transicions a mig camí entre la ciutat confortable i el paradigma no urbà i demanen ésser enteses més com a avantatges que com a patologies, més com a mostres d'un context que dóna nous arguments projectuals que com a situacions transitòries.Lògiques i espais projectuals d'una metròpoli, Barcelona 1976-1992
Carles Llop: Arquitecte (Professor, Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori, Universitat Politècnica de Catalunya)
Pág. 37-52 (127 Kb.)
Entre 1976 i 1992 l'organització metropolitana ha produït un seguit de canvis estructurals que han transformat la relació entre les àrees centrals i els entorns metropolitans. El canvi de contingut dels «territoris geogràfics i morfològics», de les «peces estructurants» i «elements arterials» i dels «espais incerts», ha articulat un sistema territorial obert on s'ha produït tant l'ocupació dels buits intermunicipals com el creixement difós en el territori. Aquesta situació imposa reorientacions pel que fa a les lògiques projectuals. D'una banda, posant més l'èmfasi sobre els procediments metodològics que sobre les solucions tancades. Són les lògiques d'ordre projectual, discursives i processuals. D'una altra, contemplant nous aparells conceptuals i nous recursos de projecte per explorar una forma que ja no és urbana però que tampoc no és rural. Apareixen així espais projectuals a escala metropolitana: els «espais il·locals», temes sense materialització física clara que s'han d'entendre com a espais de projecte; els «espais identificats», geogràfics, morfològics i peces estructurants del territori; els «espais expectants o latents», escenaris de la nova arquitectura metropolitana.Las tramas residenciales en la Barcelona metropolitana
Josep M. Vilanova: Arquitecte (Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori, Universitat Politècnica de Catalunya)
Pág. 53-70 (553 Kb.)
L'estudi del paper dels espais residencials en la formació urbana i metropolitana de Barcelona entre 1856 i 1970 revela com es conforma un model territorial polinuclear, caracteritzat per les discontinuïtats i els buits interns, ja des de mitjans del segle XIX. Les formes urbanes rellevants en aquest context de creixement de la ciutat i l'àrea metropolitana es poden agrupar en tres categories bàsiques: Ciutat Vella, l'Eixample Cerdà i les trames urbanes residencials. Són aquestes últimes els àmbits de major absorció dels creixements demogràfics fins al 1950 i configuren un espai urbà on les necessitats d'habitatge i les tipologies d'edificació determinen la geometria del parcel·lari. Les relacions, moltes vegades contradictòries, de les trames urbanes residencials amb el planejament metropolità, d'una banda, i amb les polítiques d'habitatge, d'una altra, són analitzades des del punt de vista del disseny d'estratègies de tractament del parc d'habitatges construït, en un moment de reestructuració interna de l'espai residencial a escala metropolitana.Trames urbanes i polígons d'habitatges en el creixement metropolità de Barcelona
Amador Ferrer: Arquitecte (Director adjunt al Gabinet d’Estudis Urbanístics, Àmbit d’Urbanisme i Medi Ambient, Ajuntament de Barcelona)
Pág. 71-78 (154 Kb.)
La colmatació de les trames urbanes residencials durant el segle XX a Barcelona i l'àrea metropolitana es relaciona amb l'escassa presència de models urbans alternatius com la ciutat jardí o els polígons d'habitatge públic. Aquests últims no es desenvolupen fins a la dècada dels seixanta i, fins al 1970, només absorbeixen el 30% dels habitatges construïts a l'àrea metropolitana. Paral·lelament, les trames urbanes residencials, que fins al 1950 creixien per ocupació de nou sòl, experimentaran un procés de densificació que ha portat, en molts casos, a la degradació de la trama i a l'aparició de conflictes tant formals com funcionals, que són conseqüència de les característiques d'un parcel·lari i d'una xarxa de carrers corresponents a un model d'urbanització anterior, ben diferent als moderns creixements d'habitatge. Aquesta és la situació precedent al procés general de reconversió residencial a escala metropolitana, actualment en curs. La dispersió dels sòls urbans i les fortes ocupacions de sòl de les extensions residencials unifamiliars caracteritzen aquell nou model residencial que s'està configurant a la regió metropolitana de Barcelona.
