Elements estratègics per a la planificació i gestió de la Infraestructura Verda metropolitana de Barcelona

Presentem un decàleg que té com a objectiu potenciar la Infraestructura Verda per frenar la pèrdua de biodiversitat, adaptar les ciutats al canvi climàtic i convertir-les en espais més sostenibles, resilients i saludables per a les persones

10/05/2022

Les àrees metropolitanes estan introduint en el seu planejament un nou paradigma, adoptat per la Unió Europea en temps relativament recents (European Commission, 2010): que els seus espais oberts constitueixen, a més d’un conjunt d’hàbitats d’elevat valor natural, una Infraestructura Verda proveïdora d’un seguit de serveis ecosistèmics dels quals en depèn tant la qualitat de vida de la ciutadania que habita l’espai construït, com la possibilitat de desenvolupar una economia més circular i sostenible que l’actual. Aquest canvi de paradigma es considera essencial perquè les metròpolis puguin desplegar el rol que les pertoca en els Objectius de Desenvolupament Sostenible proposats en l’Agenda 2030 de les Nacions Unides i assumits pels governs espanyol i català.

Tanmateix, el debat que s’ha dut a terme per concretar aquest nou enfocament de la interdependència entre l’espai construït i l’espai obert també ha posat de manifest la necessitat de conèixer i avaluar les interaccions que es donen, o es podrien donar, entre aquests espais. Entomar aquest repte requereix una altra mirada sobre els sistemes socioambientals metropolitans, que n’identifiqui el seu paper en el funcionament del territori i en permeti quantificar els fluxos de matèria i energia que es mouen en ambdues direccions. Això permetrà comprendre com aquest bescanvi configura una determinada biodiversitat i unes determinades estructures d’usos del sòl que s’expressen en paisatges que han de proveir d’uns serveis ecosistèmics vitals per la xarxa de ciutats i l’adaptació al canvi global.

La Infraestructura Verda disposa d’un marc normatiu especificat en l’article 15 de la Llei 42/2007 i els diferents marcs estratègics que la contemplen, tals com el Programa d’Infraestructura Verda de Catalunya 2017-21, a nivell català; la Estrategia Nacional de la Infraestructura Verde y de la Conectividad y la Restauración Ecológicas, a nivell espanyol; i la Comunicació COM (2013) 249 final de la Comissió Europea. D’acord amb la definició introduïda per aquesta Comunicació, s’entén per Infraestructura Verda la xarxa ecològicament coherent i estratègicament planificada de zones naturals, semi-naturals i altres elements ambientals, dissenyada i gestionada per la conservació dels ecosistemes i el manteniment dels serveis que proveeixen. Així, cal entendre la Infraestructura Verda molt més enllà del seu valor ecològic vinculat a la biodiversitat o la qualitat ambiental, i considerar-la com un element clau dins la xarxa d’infraestructures del conjunt del territori, i en concret dels assentaments urbans.

El 55.3% de la població mundial (4.220 milions de persones) habitava en àrees urbanes en acabar la primera dècada del segle XXI, i es calcula que un 60.4% de la població mundial (5.167 milions de persones) habitarà en una ciutat d’almenys 500.000 habitants cap el 2030 (United Nations, 2019). Aquest creixement urbà suposarà un important increment en la demanda d’energia, aliments i materials, i una expansió de l’espai construït d’aproximadament 1,2 milions de km² en tot el Món (Seto et al., 2012). També suposarà una degradació i fragmentació del territori molt considerable, comportant una greu pèrdua d’hàbitats i d’espècies, comprometent la funcionalitat dels ecosistemes i la seva capacitat per proveir de serveis ecosistèmics a la societat (Liu et al., 2016; McDonald et al., 2013).

Aquest escenari de creixement urbà suposa grans reptes per la sostenibilitat de les metròpolis, especialment en relació a la mitigació i adaptació al canvi climàtic (Demuzere et al., 2014), la disponibilitat i qualitat de l’aigua, la provisió d’aliments i altres recursos naturals, o la gestió de residus (Chen, 2007; Satterthwaite et al., 2010). Aquests reptes transcendeixen els límits urbans i involucren entorns periurbans i rurals. Per aquesta raó, una de les preguntes que cal fer-se és com planificar el desenvolupament d’aquests territoris altament antropitzats, compaginant el creixement poblacional amb les seves demandes metabòliques, la conservació dels ecosistemes i la protecció de la biodiversitat, posant el focus en el benestar humà. És doncs evident que per a planificar les metròpolis és fonamental una perspectiva socioecològica (Pickett et al., 2001, 2011) i un tractament del territori com a sistema (Marull et al., 2008; Padró et al., 2020).

Això implica la consideració d’una miríada d’interaccions entre les perspectives ecològica, econòmica, social, cultural i tecnològica, que incloguin elements clau al llarg del gradient urbà-rural. Una aproximació per abordar aquest repte són les solucions basades en la natura (Cohen-Shacham et al., 2016; Maes & Jacobs, 2017), particularment les relacionades amb la implementació d’una Infraestructura Verda metropolitana. Tot i que aquest és un concepte força ampli en la seva definició i aplicació (per exemple, podem parlar d’Infraestructura Verda com una eina estructural dels paisatges, però també com un marc estratègic per a la planificació territorial), es troba relativament consolidat i actualment és el focus d’importants debats sobre la sostenibilitat de les metròpolis (Chatzimentor et al., 2020).

Entenem per Infraestructura Verda la xarxa d’àrees naturals i semi-naturals, que ha estat estratègicament planificada i administrada amb l’objectiu de donar suport a les espècies natives, mantenir els processos ecològics naturals, sostenir els recursos d’aire i aigua, i contribuir a la salut i la qualitat de vida de les comunitats i les persones (Benedict & Mcmahon, 2002). Aquesta xarxa pot estar constituïda per espais oberts molt diversos, en zones rurals i urbanes, tant terrestres com d’aigua dolça, costaners i marins. Inclouen des de parcs i reserves naturals, fins a vies verdes i servituds de conservació, terres agrícoles i altres elements creats per l’home, com ara ecoductes o carrils bici (Naumann et al., 2011). En aquest sentit, el concepte de multifuncionalitat de la Infraestructura Verda és fonamental, ja que està directament associat a la capacitat que té aquesta xarxa i els seus components per proveir a la societat d’importants serveis ecosistèmics que sovint no tenen substituts (Hansen & Pauleit, 2014; Tzoulas et al., 2007), promovent la cohesió social i el funcionament dels ecosistemes (Salomaa et al., 2017).

Encara que el concepte d’Infraestructura Verda s’està aplicant cada cop més a nivell internacional, els seus principals avenços en matèria d’implementació a diferents àrees i regions metropolitanes s’han donat principalment al Nord Global, i especialment a Europa, on ha aconseguit consolidar-se com un element essencial de les principals estratègies per afrontar el canvi climàtic (EU Adaptation strategy) i la pèrdua de biodiversitat (EU Biodiversity strategy 2030). Per exemple, aquesta darrera estratègia cerca la consolidació d’una xarxa trans-europea d’espais oberts, basada en l’enfortiment de l’actual Xarxa Natura 2000, restaurant i connectant millor els ecosistemes funcionals dels diferents territoris, millorant la connectivitat ecològica i la provisió de serveis ecosistèmics (European Commission, 2021).

Des de la Directiva Hàbitats (article 10) s’insta els Estats membres de la Unió Europea a millorar la coherència ecològica de la xarxa Natura 2000. En particular, per a Espanya, l’article 46 de la Llei 42/2007 del Patrimoni Natural i la Biodiversitat emplaça a les comunitats autònomes a fomentar en el marc de les seves polítiques mediambientals i d’ordenació territorial, la conservació de corredors ecològics i la gestió d’aquells elements del paisatge i àrees territorials que resulten essencials o tenen primordial importància per a la migració, la distribució geogràfica i l’intercanvi genètic entre poblacions d’espècies de fauna i flora silvestres.

Per al cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, l’alta fragmentació dels espais oberts, l’homogeneïtzació el paisatge i els efectes sobre el canvi climàtic, entre d’altres impactes derivats de les activitats urbanes i industrials, són les principals amenaces per a la sostenibilitat d’aquest territori i el principal desafiament per a una Infraestructura Verda funcional. És per això que des de la planificació territorial (com ara el Pla Director Urbanístic metropolità, en curs d’elaboració), es treballa per a desenvolupar eines que guiaran les normatives necessàries, a escales supramunicipals i locals, per aconseguir els objectius de millora de la connectivitat ecològica, naturalitzar el territori, potenciar els valors de la matriu biofísica, i millorar l’eficiència del metabolisme urbà, minimitzant els impactes ambientals tot potenciant els valors, funcions i serveis de la Infraestructura Verda (AMB, 2020)

No obstant, malgrat aquest marc estratègic i el seu suport polític-legislatiu, encara existeixen reptes importants per a l’efectiva implementació territorial de la Infraestructura Verda a l’àrea metropolitana de Barcelona. Sense anar més lluny, actualment està en debat l’ampliació de l’aeroport del Prat, el que podria ocasionar impactes irreversibles en les escasses zones humides que encara resten a la metròpoli, essencials per la regulació del sistema hídric deltaic i la biodiversitat que acull. I no fa tant de temps (2012), es van arribar a considerar macro-projectes d’oci i joc, com ara Eurovegas, que haurien afectat greument el Parc Agrari del Baix Llobregat (unes 800 hectàrees), essencial per la provisió d’aliments i el funcionament eco-paisatgístic d’un territori amb tantes pressions urbanístiques i infraestructurals com és el metropolità de Barcelona.

Serveixin aquests dos exemples per a constatar la fragilitat de la Infraestructura Verda metropolitana davant d’inversions econòmiques amb gran capacitat transformadora del territori, i, per tant, la necessitat de consolidar, tan aviat com sigui possible, una Infraestructura Verda que permeti afrontar els importants reptes socioecològics actuals i futurs. Algunes de les preguntes que cal fer-se es refereixen justament a cóm s’hauria de fer aquesta implementació territorial de la Infraestructura Verda metropolitana, a escala local però també supramunicipal, i com avaluar la seva funcionalitat des d’un punt de vista sistèmic, així com la seva capacitat de proveir serveis ecosistèmics a la societat (Chatzimentor et al., 2020; Slätmo et al., 2019). L’encara ampla, i en ocasions difusa, definició d’Infraestructura Verda, a la pràctica no ha permès convergir les visions dels diversos actors territorials, per arribar a consensos entre model econòmic, benestar social, conservació de la biodiversitat i planejament urbanístic, posem per cas.

Per afrontar aquest repte, l’any 2018 es va posar en marxa el Laboratori Metropolità d’Ecologia i Territori de Barcelona (LET). El LET es constitueix per mitjà d’un acord entre l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) i el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), i forma part de la xarxa UAB Open Labs. El LET es proposa tres objectius fonamentals: completar i actualitzar les bases de dades sobre les variables biofísiques més significatives a la metròpoli de Barcelona, d’acord amb les administracions implicades, per a que puguin ser utilitzades en la planificació sostenible del territori; fer un seguiment de les dimensions clau (eficiència metabòlica, conservació de la biodiversitat, funcionament del paisatge, serveis ecosistèmics, canvi climàtic i cohesió social) i les eines de planificació (infraestructura verda, agricultura periurbana, etc.) del territori metropolità; i impulsar la recerca aplicada per a generar coneixement sobre el sistema socioecològic metropolità, identificant els elements crítics/estratègics pel planejament i la gestió del territori.

L’objectiu del monogràfic recentment publicat a Papers 64 Reptes i oportunitats de la infraestructura verda metropolitana, coordinat pel LET, ha estat avaluar el potencial d’aplicació del concepte d’Infraestructura Verda metropolitana, a partir de dues perspectives: primer, l’experiència i els avenços observats a l’àrea metropolitana de Barcelona, i segon, d’un conjunt d’experiències internacionals davant la conceptualització, l’aplicació, el desenvolupament i els desafiaments de la infraestructura verda en diverses regions globals, com ara Sud Amèrica, Àsia, Nord Amèrica i Nord d’Europa. Els avenços conceptuals i metodològics reunits en els 18 articles de Papers son rellevants per a la comprensió i aplicació del concepte d’Infraestructura Verda metropolitana, però encara queda un llarg camí per recórrer tant des de l’àmbit acadèmic, com des del polític i tècnic.

En síntesi, cal introduir en el planejament urbanístic i territorial el nou paradigma esmentat a l’inici d’aquest article: la necessitat d’una Infraestructura Verda multifuncional que permeti proveir d’un seguit de serveis ecosistèmics essencials dels quals en depèn tant la qualitat de vida dels ciutadans, com la possibilitat de desenvolupar una economia més circular i sostenible, tot mitigant i adaptant-se al canvi global. Aquest canvi de paradigma és imprescindible perquè les ciutats puguin desplegar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, però requereix de nous criteris i mètodes innovadors per al planejament de les ciutats en relació amb les seves metròpolis, a més de voluntat política.

En la presentació del monogràfic de Papers el passat 28 d’abril al Palau Macaya de Barcelona, es va consensuar, entre tots els autors, un decàleg sobre “Elements estratègics per a la planificació i gestió de la Infraestructura Verda metropolitana de Barcelona”, amb l’objectiu que sigui d’utilitat per a una transició socioecològica del territori metropolità. Es presenta a continuació:

Referències

Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). (2020). Avanç del Pla Director Urbanístic Metropolità. In Quaderns PDU metropolità. Barcelona.

Benedict, M. A., & Mcmahon, E. T. (2002). Green Infrastructure: Smart Conservation for the 21 Century. Renewable Resources Journal, 20.

Chatzimentor, A., Apostolopoulou, E., & Mazaris, A. D. (2020). A review of green infrastructure research in Europe: Challenges and opportunities. Landscape and Urban Planning, 198.

Chen, J. (2007). Rapid urbanization in China: A real challenge to soil protection and food security. CATENA, 69.

Cohen-Shacham, E., Walters, G., Janzen, C., & Maginnis, S. (2016). Nature-based solutions to address global societal challenges. Gland, Switzerland: IUCN. xiii + 97pp. In Nature-based solutions to address global societal challenges.

Demuzere, M., Orru, K., Heidrich, O., Olazabal, E., Geneletti, D., Orru, H., Bhave, A. G., Mittal, N., Feliú, E., & Faehnle, M. (2014). Mitigating and adapting to climate change: Multi-functional and multi-scale assessment of green urban infrastructure. Journal of Environmental Management, 146.

European Commission (2010). Green Infrastructure. Summary report, nature and environment. Leaflet no. KH-32-10-314-EN-C.

European Commission. (2021). EU Biodiversity Strategy for 2030. European Union.

Hansen, R., & Pauleit, S. (2014). From multifunctionality to multiple ecosystem services? A conceptual framework for multifunctionality in green infrastructure planning for Urban Areas. Ambio, 43.

Liu, Z., He, C., & Wu, J. (2016). The relationship between habitat loss and fragmentation during urbanization: an empirical evaluation from 16 world cities. PLoS One, 11.

Maes, J., & Jacobs, S. (2017). Nature-Based Solutions for Europe’s Sustainable Development. Conservation Letters, 10.

Marull, J., Pino, J., Tello, E., & Mallarach, J. M. (2008). El tratamiento del territorio como sistema: criterios ecológicos y metodologías paramétricas de análisis. Ministerio de Vivienda. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, 157.

McDonald, R. I., Marcotullio, P. J., & Güneralp, B. (2013). Urbanization and Global Trends in Biodiversity and Ecosystem Services.

Naumann, S., Rayment, M., Nolan, P., Forest, T. M., Gill, S., Infrastructure, G., & Forest, M. (2011). Design, implementation and cost elements of Green Infrastructure projects. Final Report. 070307.

Padró, R., La Rota-Aguilera, M. J., Giocoli, A., Cirera, J., Coll, F., Pons, M., Pino, J., Pili, S., Serrano, T., Villalba, G., Marull, J. (2020). Assessing the sustainability of contrasting land use scenarios through the Socioecological Integrated Analysis (SIA) of the metropolitan green infrastructure in Barcelona. Landscape and Urban Planning, 203.

Pickett, S. T. A., Cadenasso, M. L., Grove, J. M., Boone, C. G., Groffman, P. M., Irwin, E., Kaushal, S. S., Marshall, V., McGrath, B. P., Nilon, C. H., Pouyat, R. v., Szlavecz, K., Troy, A., & Warren, P. (2011). Urban ecological systems: Scientific foundations and a decade of progress. Journal of Environmental Management, 92.

Pickett, S. T. A., Cadenasso, M. L., Grove, J. M., Nilon, C. H., Pouyat, R. v, Zipperer, W. C., & Costanza, R. (2001). Urban Ecological Systems: Linking Terrestrial Ecological, Physical, and Socioeconomic Components of Metropolitan Areas. Annual Review of Ecology and Systmatics.

Salomaa, A., Paloniemi, R., Kotiaho, J. S., Kettunen, M., Apostolopoulou, E., & Cent, J. (2017). Can green infrastructure help to conserve biodiversity? Environment and Planning C: Government and Policy, 35.

Satterthwaite, D., Mcgranahan, G., & Tacoli, C. (2010). Urbanization and its implications for food and farming. Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 365.

Seto, K. C., Güneralp, B., & Hutyra, L. R. (2012). Global forecasts of urban expansion to 2030 and direct impacts on biodiversity and carbon pools. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 109.

Slätmo, E., Nilsson, K., & Turunen, E. (2019). Implementing green infrastructure in spatial planning in Europe. Land, 8.

Tzoulas, K., Korpela, K., Venn, S., Yli-Pelkonen, V., Kaźmierczak, A., Niemela, J., & James, P. (2007). Promoting ecosystem and human health in urban areas using Green Infrastructure: A literature review. Landscape and Urban Planning, 8.

United Nations. (2019). World population prospects 2019. In Department of Economic and Social Affairs. World Population Prospects 2019. Issue 141.

van Vliet, J. (2019). Direct and indirect loss of natural area from urban expansion. Nature Sustainability, 2.