L’impacte socioeconòmic de la pandèmia: conèixer en temps d’incertesa

Sergio Porcel, Lara Navarro i Irene Cruz descriuen, en aquest article, l’impacte social de la pandèmia i les eines d'innovació metodològica usades per estimar-la de forma anticipada

15/12/2021

Sergio Porcel, Lara Navarro-Varas i Irene Cruz

La irrupció de la pandèmia de la Covid-19 ha suposat un repte majúscul pel conjunt de la societat. Més enllà del malestar i les desgràcies provocades per la pròpia malaltia, la lluita contra la propagació del virus ha posat particularment a prova les capacitats d’adaptació del sistema a tots els nivells. Des de l’àmbit sanitari, al món de l’educació o del treball, pràcticament qualsevol tipus d’activitat s’ha vist obligada a aplicar canvis de forma sobtada respecte el seu funcionament habitual, per no parlar de la transformació forçada d’hàbits que han imprès els confinaments i les mesures de seguretat entre la població. Alhora, el nou escenari ha estat també exigent amb la producció de coneixement. La velocitat amb què s’han anat succeint els esdeveniments, la seva gravetat i la incertesa sobre el virus, els seus efectes i l’impacte que estava desencadenant la pandèmia i les mesures per aturar-la, han generat la necessitat de conèixer què és el que estava passant amb certa immediatesa, per tal de definir les millors respostes. Això ha comportat una mobilització de la comunitat científica sense precedents, essent el ràpid disseny de les vacunes la prova més fefaent, però no cal dir que no ha estat l’única. Evidentment, les ciències socials també s’han vist interpel·lades en aquest context. Sense anar més lluny, la darrera publicació de l’Anuari Metropolità de Barcelona 2020 mostra els esforços que va desplegar l’IERMB per informar sobre els impactes que va desencadenar la pandèmia a la metròpoli de Barcelona durant el primer any.

Innovació metodològica per estimar l’impacte social de la pandèmia de forma anticipada

Particularment, des de la sociologia, un dels aspectes clau que calia conèixer amb certa celeritat era com estava impactant la pandèmia en termes de desigualtat social i s’ha sabut que els efectes en aquest sentit han estat colpidors. Alguns dels estudis més rellevants que s’han desenvolupat en el context català ho revelen. Per exemple, s’ha conegut que la població amb menys recursos ha estat més exposada al virus, precisament per les seves condicions de vida; que el tancament de les escoles i l’educació telemàtica eixamplen les desigualtats educatives; o que la implantació sobtada del teletreball ha fet augmentar encara més les càrregues del treball domèstic entre les dones, ampliant de nou la desigualtat de gènere en aquest àmbit. Però, sens dubte, una de les grans qüestions que calia conèixer era com estava evolucionant la desigualtat de renda i la pobresa. No obstant, la dificultat era màxima. La producció de la informació sobre els ingressos de les llars en el conjunt de l’Estat espanyol (i, de fet, també a Europa) té un decalatge de dos anys. Encara no es disposa, per tant, de les dades oficials sobre quin ha estat l’impacte socioeconòmic de la crisi pandèmica. Serà el proper estiu (2022) quan l’Enquesta de Condicions de Vida, 2021 —i les Estadístiques Metropolitanes sobre Condicions de Vida, 2020-2021 per el cas de l’àmbit metropolità de Barcelona—, comencin a proveir aquesta informació, ja que les dades de renda fan referència a l’any anterior a la realització de l’enquesta. Precisament, aquestes circumstàncies van fer obsoletes de cop i volta les dades sobre condicions de vida que encara s’havien de produir i publicar durant els dos anys següents a la irrupció de la pandèmia, les de 2019 i les de 2020. Per davant quedaven dos anys de travessia pel desert, sense informació sobre els efectes que estava provocant la pandèmia en l’economia de les llars, malgrat la urgència de saber-ho.

La resposta, però, no es va fer esperar gaire. Ràpidament van anar sorgint iniciatives d’innovació metodològica per poder realitzar una aproximació provisional sobre aquesta qüestió a partir d’estimacions, d’enquestes ad hoc o de la utilització de Big Data (a partir de dades d’entitats financeres). Des de l’Àrea de Cohesió Social i Urbana de l’IERMB, també ens vam posar a treballar immediatament en aquesta línia, dissenyant un mètode de microsimulació de rendes, basat en el Mètode Montecarlo i alimentat a partir d’enquestes oficials i de registres administratius sobre la concessió de prestacions socials, publicats pel Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones. El disseny d’aquest mètode respon a dos objectius bàsics: a) estimar la renda de les llars permetent la construcció d’indicadors estàndards sobre desigualtat i pobresa i, per tant, capacitar una anàlisi evolutiva partint de la sèrie de dades disponible; b) oferir la possibilitat d’analitzar l’efecte protector de les principals mesures de manteniment i de garantia d’ingressos implementades pel Govern central en el context de la pandèmia. A més, aquest mètode s’ha aplicat a diferents escales territorials: municipi de Barcelona, àrea metropolitana de Barcelona, Catalunya i Espanya. En definitiva, un treball de gran complexitat i al mateix temps de naturalesa efímera. Les dades oficials imposaran la versió real dels fets i es podrà valorar també si les prediccions han estat molt o poc encertades. Però més enllà de pronosticar les grans xifres amb més o menys precisió, el valor d’aquest exercici de simulació de rendes ha estat poder esbossar, de manera anticipada, l’impacte de la crisi pandèmica, i això sí que s’ha aconseguit.

Impacte social més intens en la població amb rendes baixes

Els resultats de la recerca s’han publicat en dos informes centrats en l’anàlisi de la metròpoli de Barcelona durant el primer any de la pandèmia. Al primer, publicat al novembre de 2020, les estimacions es van realitzar a partir de la informació disponible fins al tercer trimestre de l’any. Al segon, publicat al novembre de 2021, es van incorporar en les estimacions la informació del conjunt de l’any 2020 i es van introduir també alguns resultats per Catalunya i Espanya per establir una comparativa. Les estimacions dibuixen un impacte desigual de la crisi en l’estructura social, més intens entre la població amb rendes més baixes. Aquest patró d’afectació ha fet augmentar la desigualtat i la pobresa, castigant més als col·lectius que ja eren els més vulnerables abans de la pandèmia: els infants, la població jove, la població d’origen migrant i les classes treballadores menys qualificades. Es tracta, per tant, d’un impacte social més focalitzat que el que es va derivar de la Gran Recessió de 2008, el qual va arribar a afectar significativament també a determinats segments de les classes mitjanes i intermèdies. Això s’ha produït malgrat l’important paper de protecció social que ha jugat l’escut social activat pel Govern central i que ha marcat una gran diferència també respecte als principis d’austeritat que van regir la gestió de la crisi financera. Tant els Expedients de Regulació Temporal de l’Ocupació (ERTO) com els ajuts als autònoms han esmorteït una part important de la caiguda d’ingressos a les llars, reduint de forma rellevant l’augment de la desigualtat social i de la pobresa. L’Ingrés Mínim Vital (IMV), en canvi, ha tingut una incidència més modesta durant el primer any de la pandèmia. En definitiva, s’estima que sense aquestes mesures el retrocés en termes de cohesió social a la metròpoli de Barcelona hagués estat de tres dècades, la qual cosa dona una certa mesura de la magnitud de l’impacte socioeconòmic de la crisi pandèmica.

Dèficits estructurals per a fer front a l’agreujament de la pobresa

En aquest sentit, l’augment de la desigualtat social i la pobresa no es majoritàriament atribuïble al disseny de l’escut social, sinó que el que ens torna a mostrar la crisi pandèmica —i ho ha fet amb cruesa— són els grans dèficits estructurals que ve acusant des de fa dècades el sistema de protecció social espanyol. No constitueix cap novetat la marcada dualització existent entre els treballadors/es que disposen d’un accés ple i d’elevada intensitat a prestacions de la Seguretat Social i aquells que, amb condicions laborals precàries, poden aspirar només a una protecció de baixa intensitat o que ni tant sols poden els drets per ser protegits.

Tampoc és nou que la despesa social en protecció familiar sigui de les més baixes de la Unió Europea i que gran part de l’existent es distribueixi mitjançant el sistema fiscal, beneficiant en major mesura a les famílies amb rendes més elevades. Això situa a Espanya com el país amb més infants en risc de pobresa del context europeu i també com el país que menys aconsegueix reduir aquesta situació. Els serveis d’educació i atenció de la petita infància ―amb impactes positius tant en termes d’ocupabilitat femenina com de desenvolupament cognitiu i emocional dels infants― tampoc han estat una prioritat. Per altra banda, les polítiques de garantia d’ingressos desenvolupades des de principis dels anys noranta per les comunitats autònomes han rebut un impuls important amb la posada en marxa de l’IMV en el moment més àlgid de la pandèmia. Tanmateix, el que hauria d’haver constituït una oportunitat per, acompanyat de les reformes necessàries, incrementar la cobertura i la intensitat de protecció d’aquests programes, en el cas concret de Catalunya, s’ha convertit en una batalla competencial, mostrant una vegada més la ineficàcia de la governança multinivell en un àmbit tant sensible com la lluita contra la pobresa.

Des d’aquesta perspectiva, els problemes conjunturals de la crisi econòmica originats per la pandèmia passaran, però l’augment de la desigualtat i l’agreujament de la pobresa entre els col·lectius més vulnerables persistirà fins que no es facin les reformes estructurals adequades en el règim de benestar.

 

Totes les notícies