Relacions socials durant la pandèmia: la redescoberta del veïnat

Àrea de Convivència i Seguretat Urbana de l’IERMB: Marta Murrià Sangenís, Carlos González Murciano, Cristina Sobrino Garcés

04/05/2021

El 90% de la població metropolitana conviu en blocs de pisos, és a dir, hi ha una gran proximitat física entre els seus habitatges. Aquesta manera d’assentar-se en el territori fa que les relacions veïnals esdevinguin un fet social i part fonamental de la vida diària que, a més a més, ha adquirit una nova dimensió d’importància amb l’arribada del coronavirus. És clar, amb motiu de les restriccions de mobilitat i les mesures de control de la pandèmia, s’ha impel·lit les persones a romandre llargs períodes de temps confinades als domicilis.

Es tracta d’una situació sense precedents en la història social més recent de la metròpoli. L’actual conjuntura ha comportat una dràstica reducció de les mobilitats quotidianes i una reubicació de les activitats diàries de la població, les quals han quedat circumscrites als límits estrets de l’habitatge i de l’entorn residencial més proper. Així, si durant anys la creixent difusió urbanística residencial i l’ordenació d’activitats en el territori havien contribuït a la progressiva ampliació dels espais de vida (a la seva metropolització), el control de la pandèmia ha generat un procés de signe totalment contrari: la contracció dels espais de vida.

És així que durant pràcticament tres mesos, el confinament domiciliari va fer de la convivència als edificis un dels principals epicentres de la vida social a la metròpoli. I és així també que les relacions veïnals (siguin de sociabilitat, de solidaritat, d’evitació o de conflicte) van adquirir una nova rellevància. L’Enquesta de Relacions Veïnals i Convivència a l’AMB (ECAMB) (ECAMB) és una operació biennal que estudia la coneixença i el contingut de les relacions veïnes en diferents contextos residencials. Les seves informacions permeten avaluar els efectes derivats d’aquesta crisi sanitària en la convivència a la metròpoli, en l’augment o en la pèrdua de relacions.

Canvis de domicili i nous usos per als habitatges durant el confinament

El confinament domiciliari no va arribar de sobte. El seu anunci i posterior entrada en vigor havien estat precedits de setmanes de notícies, de rumors i d’una progressiva aturada de les activitats. Tot plegat va motivar que la mobilitat residencial s’intensifiqués en els dies previs al 15 de març. L’ECAMB estima que prop de 160.000 persones majors de 16 anys van passar el confinament allotjades en un habitatge diferent al que havia estat el seu domicili habitual. Si la por, la soledat o la necessitat de ser atès i cuidar d’altres persones són motius per canviar de residència, aquesta enquesta ha constatat que els canvis de residència van implicar especialment la població estudiant i assalariada més jove que, sense les constriccions de les activitats formatives presencials i/o sense una feina i uns ingressos adequats, van canviar d’habitatge, ja fos retornant amb la família (suspenent així el seu procés emancipatori) ja fos emprenent un nou projecte residencial que fes viable la inversió en habitatge.

El confinament també va contribuir a canviar la manera d’entendre i d’utilitzar els habitatges, doncs aquests han hagut d’albergar una sèrie d’activitats de producció i de lleure que abans de la pandèmia es realitzaven fora de casa. Una conclusió de l’estudi és que la satisfacció amb els habitatges ha estat proporcional a la quantitat d’espai que aquests oferien als seus ocupants i també a la possibilitat d’accés a espais exteriors privats o comunitaris. Una altra conclusió rellevant resulta de comprovar com les càrregues educatives i laborals van incrementar notablement a les llars on es convivia amb menors i/o amb persones que precisaven d’atencions especials. Aquestes persones no solament es van mostrar més crítiques amb el seus habitatges sinó que també han expressat uns majors nivells de malestar emocional i de solitud. Tot plegat ha de proporcionar una idea de les dificultats que van haver de superar aquestes persones durant el tancament.

Relacions veïnals i pandèmia: més sociabilitat i solidaritat

Amb la pandèmia es van produir canvis notables que afectaven als rols, als horaris i a les maneres d’utilitzar els habitatges. Era una situació nova que, d’una banda, va permetre redescobrir el potencial del veïnat com a font de sociabilitat, de suport i de control social (recordem a la policia de balcó!). D’altra banda, la constricció de la vida social comptava amb potencial suficient com per a generar conflictes i disputes veïnals.

Les dades de l’ECAMB constaten que les sociabilitats veïnals estan lluny de ser una qüestió residual o menor en la vida de la població metropolitana. Abans del confinament els blocs de pisos ja eren escenari d’una viva sociabilitat que s’articulava al voltant de mostres de cortesia i de reconeixement mutu. La pandèmia va suposar en molts casos una redescoberta del veïnat i un increment de les relacions veïnals fins i tot entre aquelles persones que deien tenir un coneixement baix del veïnat, i especialment allà on algun membre de la llar va haver de teletreballar. Arrel del confinament també van augmentar les relacions de solidaritat veïnal. El 21,3% de la població metropolitana diu que s’ha relacionat més amb els seus veïns i veïnes i més de la meitat de la població metropolitana afirma que a la seva escala es va prestar ajuda a les persones que més ho necessitaven. Han augmentat, doncs, les relacions de sociabilitat i solidaritat, tanmateix no es pot incórrer en discursos entusiastes perquè són poques les persones confinades en grans blocs d’habitatges i sense accés a espais exteriors que hagin donat testimoni d’un augment de les sociabilitats a la seva escala.

La convivència en escales tampoc exclou el conflicte. En aquest sentit l’índex global ha assolit un valor menor que en anys anteriors (10%) i només un de cada cinc d’aquests conflictes veïnals s’originaren en els mesos de vigència del primer confinament. Amb tot, aquesta caiguda cal atribuir-la a la important reducció de les obres, dels problemes associats a l’ocupació d’habitatges i per un descens de les conductes veïnals que ocasionen desperfectes als espais comuns. Tanmateix van ser més freqüents les molèsties a causa del soroll veïnal, a la vegada que l’incompliment de les normes per reduir els contagis va emergir com un nou focus de conflictivitat.

La davallada en l’ús social del barri

Les relacions de veïnatge no se circumscriuen a la pròpia escala o edifici. L’entorn residencial és també un espai de relació on el contacte fortuït amb altres persones és inevitable, i contribueix a la sensació de familiaritat entre les persones que l’usen habitualment. Val a dir però que la vida social als barris s’ha ressentit notablement de la crisi generada per la COVID-19. Abans de la pandèmia, la pràctica totalitat de la població metropolitana sortia amb freqüència a passejar, a fer compres al barri i a anar a parcs i places. Una proporció similar utilitzava el transport públic. Les dades de l’ECAMB constaten que amb la irrupció de la pandèmia les compres al barri van romandre com una activitat freqüent però no així el passeig, l’ús de places, parcs i del transport públic. Quant als motius d’aquest desistiment, la por a les aglomeracions aglutina la major part dels arguments, seguit del temor a la presència de persones que no segueixen les recomanacions sanitàries i l’excés de zel davant la por al contagi com a tercer argument més habitual.

L’agreujament de la solitud relacional

La pitjor conseqüència de la crisi sanitària ha estat l’elevat nombre de víctimes. També cal considerar el gran impacte que ha tingut en les relacions personals i la salut emocional de la població. Lògicament l’ECAMB no podia obviar la situació d’aquelles persones que, malgrat viuen en entorns residencials densos i en proximitat amb altres persones, experimenten alguna forma de solitud relacional, ja sigui perquè no tenen amb qui parlar del seu dia a dia, no solen parlar per telèfon o contactar amb els seus familiars o amics i/o no poden comptar amb els seus amics o familiars quan els necessiten.

Fins ara, l’índex de solitud relacional se situava entorn del 5-6% de la població metropolitana, però en el 2020 aquestes xifres han incrementat de manera molt significativa fins a situar-se en el 16,2%. Any rere any han augmentant les persones que expliquen no poder comptar amb amics i familiars quan els necessiten, i les que no tenen amb qui parlar del seu dia a dia. Amb tot l’espectacular increment d’enguany està associat a la limitació dels contactes i a les dificultats per parlar i veure’s amb familiars, amics,… Cal considerar, per tant, l’increment de la solitud relacional als municipis metropolitans com un efecte més de la pandèmia.

Les persones no coneixem sinó la vida en comú, i ni el telèfon, ni la videotrucada, ni el contacte esporàdic amb veïns i veïnes són suficients com per a cobrir les necessitats relacionals i afectives de la població. Cal afegir a més, que els índexs de solitud són elevats entre la població que viu en llars on s’han hagut de fer càrrec de persones amb dependència, incapacitat o especials dificultats sanitàries, així com en les llars unipersonals i entre les persones de més edat. I són especialment alts entre aquelles persones que amb motiu de la pandèmia van deixar de sortir a passejar i de comprar a les botigues del barri. També entre aquelles persones que gairebé no es relacionen amb el veïnat d’escala. En aquests darrers casos s’ha produït una pèrdua de contacte amb la vida social. Així doncs, a més de la solitud relacional també cal considerar l’augment del risc d’aïllament social com una de les conseqüències de la pandèmia.

L’ECAMB ha permès apuntar diferents impactes de la pandèmia en les relacions veïnals i la sociabilitat, informacions que caldrà tenir en compte per a l’adequació de les polítiques i les intervencions en la gestió de la convivència als barris metropolitans.